FANDOM


Èric i Miranda es distreuen.

Ara, finalment, arriba al present. L'Eric entra per la porta de casa seva i es troba al seu germà parlant amb una noieta guapetona. Després aquesta noia, la Miranda, li demana una cita. L'Eric refusa quedar amb ella, però al capdavall s'ho pensa.

A l'Eric li acaba sabent greu i concerta una trobada amb la Miranda d'una setmana, per tal que així ella pugui repensar-se la cita amb l'Armando i, acabada la setmana, ho deixaran córrer i la Miranda (la que li dedica el mote carinyós d'”Osset de Peluix”) se'n buscarà un altre. Per a l'Eric, tot el que es tracta és de separar un curt temps la Miranda del provocador de l'Armando. Després, tot del que es tracta és d'oblidar-se de la setmana viscuda. Perquè ell i la Miranda no s'enamoraran, i si la cosa es fa amb compte serà el millor per als dos. Oi que sí? Veritat...?

L'Eric paga les consumicions, surt del bar i s'atura davant la font del centenari, quan ja són gairebé les deu, hora del sopar amb la seva nova companya. S'asseu a un banc i mira, apenat, els pisos de davant i la gent que passeja encara que sigui pel vespre. Aleshores, uns braços femenins, inesperada però suaument, li envolten en coll i un caparronet femení el besa la galta.

- Un centau pels teus pensaments, Osset.

Era, naturalment, la Miranda.

- No valen tant, maca - li respon l'Eric.

- Vinga, noi, ja m'ho contaràs, no passa res. Jo confio en tu. Però ara és moment de divertir-nos. M'he vestit especialment per a tu, t'agrada? (La Miranda, només observant l'expressió d'Eric ja s'autocontesta que ha quedat guapetona per a l'ocasió). Tu també t'has arreglat, està molt bé. Pensava que aniries vestit de qualsevol manera i despentinat. Vinga, anem al restaurant.

Caminen sense pressa al restaurant. Xerren de qualsevol cosa pel camí. Quan arriben, per sort, tenen una taula lliure per a dos. S'asseuen esperant el cambrer.

L'Eric se sent acorralat. Li ha promès a la Miranda una setmana de cita, i ell es pren seriosament totes les promeses. Què pensaria la Miranda si pensés que ell, per adelantat, no té intenció d'allargar-ho més enllà de la setmana? Pensa que fer-li això a ella (mantenir-la desinformada), malgrat hi hagi motius per fer-ho, no és jugar net.

La Miranda observa la preocupació de l'Eric, interpretant-la com ella pot.

- Vinga, carinyo, no sé què et passa. Quasi em veus com una enemiga perquè vull ser-te una seductora. No siguis així, dóna'm una oportunitat i veuràs com puc agradar-te. Ara, i t'ho dic de debò, relaxa't.

Al final l'Èric pren una ràpida decisió. Jugarà a fer de nuvi, a ser carinyós i seductor. Això, en un noi intelectual i melancòlic com ell, no serà seductor i no li funcionarà. Ell només té que deixar-se endur. Les coses ja seguiran el seu curs. La setmana no durarà sempre.

Així, doncs, l'Eric es relaxa i comença, entre aperitius, plat i postres una llarga conversa de cultura i de tots temes. L'Eric li explica a la Miranda detalls de la seva vida de solitari, dels seus treballs per Internet, de les amistats esporàdiques que ha tingut, de les seves teories sobre la moral. I ella li conta detalls de la seva frustrada vida amb l'Armando i d'altres nois, de la seva feina com a administrativa i dels seus moments de solitud a temporades; també menciona la seva relació amb la seva difunta àvia (la raó que li va motivar la promesa, segons la qual va prosseguir la relació amb l'Armando malgrat que ella mateixa ja n'estigués molt decepcionada).

L'Eric es queda molt sorprès pel caràcter dolç i la inteligència de la noieta. Al final s'acaba el sopar, paguen i marxen camí enllà. Ja fa estona que és de nit. La Miranda proposa a l'Eric fer una passejada fins la una, que s'allarga fins tres quarts de dues per carrers romàntics de la ciutat.

Finalment s'acaba la cita. L'Èric deixa a Miranda a casa. Però abans de marxar, la Miranda es llepa els llavis amb la punta de la llengua amb impaciència...