FANDOM


Arriba la feina. Avui és divendres. Tots noten enseguida un canvi en l'actitud de l'Eric. Encara que ell ho nega, se'l veu com a més despert, com a més alegre, més receptiu. Enseguida corren els rumors i s'arriba a una conclusió unànime: que hi ha un assumpte de faldilles enmig.

L'escriptor solitari fa la seva feina tranquilament, segur que la Miranda no complirà el compromís i no el trucarà. Però quan falta hora i mitja per a que s'acabi la jornada de la setmana, sona el mòbil. Héctor, un company de feina de l'Eric, mira amb cara burlesca com el xicot agafa el mòbil.

- Sí?

- Hola guapo. Sóc la Miranda. Com va la feina?

- Ejem. Bé, bé, carinyo. - L'Eric diu "carinyo" provant de sonar-se sincer a sí mateix. - Veuràs, ara dintre de no molt acabo. Què volies?

- Quedar amb tu, que és divendres. Et passo a buscar en cotxe, que avui m'ha explicat el Joan que has vingut en autobús. Vinga, així t'estalvies el ticket.

- Ok. Passa per allà a les sis.

- Em posaré ben guapa pel meu carinyo. He de guanyar punts, per així algun dia que caiguis a les meves urpes. Diverteix-te, ens veiem aviat.

L'Héctor es mira l'Eric i riu.

- Vaja, vaja. Així que el solitari etern ja va camí de "pringar com la resta de nois".

- Héctor, si us plau, no et passis.

- Bé, home. No pateixis, al capdavall l'amor a tots ens arriba. Només pensa en passar-t'ho bé. Sort que has tingut, l'amor no sempre ve a tots.

Arriben les sis. Algú avisa al porter de l'empresa que espera l'Eric a sota. El porter diu a l'Eric: "Una xica molt guapetona, deu ser la teva núvia, t'espera al portal. Molts petonets i que hi vinguis aviat.".

L'Eric es despedeix amb un gest sec de tothom. No sap on anirà a parar aquesta història. L'únic que té clar és que té un compromís que ha de complir. I ho farà. (Amb un gest extranyat pensa que és el primer compromís formal de cita que ha tingut mai amb cap noia...).

L'Eric surt de l'empresa. La Miranda l'espera a pocs metres, el saluda amb el braç.

- Hola guapíssim.

- Miranda, escolta, sincerament... com se t'ha acudit venir-me a buscar a la feina? Si em veuen els meus companys...

- Doncs mira: aquells que miren de la finestra de la feina són companys teus?

L'Eric es gira: "Sí, ho són".

La Miranda el besa repentinament, allargant el petó.

- Doncs ja no tens que preocupar-te: ja t'han vist.

Els companys de feina fan burla des de la finestra. L'Eric suspira. Pugen al cotxe.

Aquesta vegada ja no van a un restaurant. Passegen per la ciutat, mengen una pizza barata, parlen de diversos temes. Aquest cop han decidit estalviar. Fins i tot la Miranda ja no està tant arreglada com ahir. Van a les discos algunes horetes. La Miranda proposa anar-hi amb més gent un altre cop.

Acaba la nit. La noieta seductora vol asseure's una estona en un banc amb l'Eric. Ell la veu preocupada.

- En què penses, maca?

- En la meva tieta, la Magda. Viu sola en un pis. No està molt fina del cor. Qui sap, potser dintre de set anys ja no estigui ja entre nosaltres. Si es morís, jo... Ja em veus aquí, Eric: tanta pinta de noia que només pensa en divertir-se, i en el fons sóc una amant devota de la meva família i els meus amics. (Li subjecta les mans). Tu també vas siguent important en la meva vida.

L'Èric mai s'havia sentit tant confós. Sempre passava la major part del seu temps lliure amb l'ordinador i l'escriptura; ara, des de feia pocs dies, una dolça noieta i una juguesca se li ho havien posat tot potes amunt. Però veia allà a la Miranda, dolça, maca i melancòlica, i pensava que potser tenien més coses en comú de les que havia vist. I potser, tot i la temptació de tornar ràpidament a enganxar-se a l'ordinador, ara sentia també d'altres coses importants podrien sorgir.

La Miranda dóna uns quants petonets a l'Èric i s'acomiaden al portal de casa d'ell. Demà serà dissabte.