FANDOM


Capítol anterior

Era un esquirolet que anava camí enllà buscant menjar. De sobte es para i mira a l'Eric i a la Miranda. Ella xiuxeja coses suaument a l'orella de l'Eric, provant de no espantar la bestioleta.

- Mira Èric, quin esquirolet! Coneixes les teories dels budistes?

- Dona... No sé, una mica.

- Doncs he llegit una mica sobre aquesta religió i tinc entès que segons ella un esperit teu podria habitar en qualsevol ànima d'una bèstia o una planta.

L'Èric li comenta sense rastre de burla, sempre baixet per no espantar la bestiola.

- No sabia que fossis budista practicant.

- No exactament... però he assistit a classes de yoga i tinc un respecte per aquestes teories. Sóc simpatitzant, més aviat. Mira com ens observa l'animaló, potser està provant de saber quin de nosaltres és el seu avantpassat.

- Tens unes teories molt curioses, Miranda. Però veus, l'esquirolet no reacciona. Ara mira, si jo per exemple fos l'avantpassat aquest que dius vindria a per mi, no? Doncs mira. - S'apropa molt a poc a poc a l'esquirolet i li fa gestos:

- Ei, bufó, bufó! Vine aquí. - Li fa gestos procurant aparentar tranquilitat. L'esquirolet dubta però només per un moment. S'apropa a l'Èric a saltirons i li olora la ma. L'Èric no sap què fer però li allarga la ma. L'animaló, sense mostrar massa desconfiança, s'hi puja a sobre.

L'Eric s'aixeca del terra amb la bestiola a la ma.

- Has vist això? Com és que aquest animaló confia en mi si normalment les bèsties salvatges no ho fan gaire?

- Potser sí que de debò t'ha vist a tu, i no a mi, com a avantpassat.

- Deu ser que el solen alimentar la gent del voltant en ocasions i ja no desconfia tant.

- O potser, carinyo, és que l'esquirolet, com jo, et veu encantador - diu la Miranda mentre el besa a la galta. - Millor que deixis la bestioleta que corri lliure i ens quedem sols.

- Espera - L'Eric agafa un aglà del terra i li dóna a l'esquirolet, qui se'l menja amb delit. Després abaixa la ma fins al terra i amb una empenteta amb l'altra ma el deixa al terra. L'esquirolet torna a mirar l'Eric i marxa sense presses camí enllà.

La Miranda estira els braços i badalla.

- Bé, carinyo, m'ha agradat molt estar amb tu davant el mar i en el bosc, però ara es farà fosc i tinc ganes d'estar a casa. Ara no et deixaré escapolir-te perquè recorda la promesa: si no aconseguies desanimar-me i demostrar-me que no m'atreus com a home (cosa que ho has fet; al contrari, ara m'agrades més i tot), faries l'amor amb mi. Tu que ets home complidor de promeses, aquesta nit et toca satisfer-me. - Li envolta amb els braços el coll. - Sóc tota teva.

L'Eric es posa inquiet i pensa que tant de bo que trobi una forma d'escaquejar-se, perquè no es sent precisament molt a to per a montar-s'ho amb ella. Es besen, se'n tornen al cotxe i van a la ciutat.

Capítol següent

Tornar al menú principal del conte