Segons la juguesca que ell mateix havia aprovat, i que havia perdut, l'Èric aquesta nit tenia que montar-s'ho eròticament amb la Miranda. Ell no es sentia amb massa ganes d'aventures d'aquest tipus. La Miranda era una noia exerida i maca, de bons pitets i un culet maco, ben pentinada, somrient i agradable. Però al mateix temps l'Èric se sentia com a alienat. Enyorava les llargues tardes amb l'ordinador, l'escriptura, els videojocs, que aleshores només eren interromputs per cites esporàdiques de colegues trucats per telèfons o trobats pel carrer.
Efectivament, l'Èric no tenia colla d'amics com tampoc havia tingut núvia fixa. Però es sentia a gust estant sol, escrivint a tope i gastant el temps en la creació literària. No trobava massa sentit a tenir una núvia, ja que, això creia, ja se sentia feliç tal i com era. On aniria a parar amb aquesta promesa de la qual se sentia acorralat? Ell sempre s'havia près seriosament les seves promeses, fins i tot en els pocs casos en que no les havia pogut complir. A més sempre tenia present el motiu de la juguesca que havia fet amb ella: convencer-la que és capaç de trobar algun altre noi i separar-se de l'Armando, convencer-la que encara posseeix capacitat de seducció. Una vegada haguessin congeniat una setmana trencarien com a bons amics, la Miranda en algun temps es buscaria algun altre nuvi (oblidant-se, doncs era un fet implícit, de la promesa feta a son àvia) i la vida de l'Èric continuaria fins on estava.
Ara, però, tot això es torçava perquè la Miranda estava juguetejant amb pactes i arguments retòrics per a que ell satisfés amb ella desitjos carnals! L'Èric, de totes formes, no era una persona casta. Havia renunciat a passar més temps provant de lligar noies per pessimisme respecte al propi atractiu, per sentir-se absorbit per la seva pròpia afició ideològica d'escriptor i perquè no és una persona a la qual atragui molt especialment sortir amb gent. Tot això, pensava l'Eric que era incompatible amb les noies. Que cap d'ella atravessaria les seves barreres de desconfiança o els seus problemes socials.
Així passa de nou un problema tant etern com el món: el teu pessimisme corre risc de transformar-se en la teva realitat, i la teva pròpia "profecia d'invalidesa", ajudada pel pessimisme, pot espatllar-te tant davant les dificultats de la vida. O sigui, al final passarà que la teva profecia s'autocomplirà a sí mateixa.
L'Èric i la Miranda arriben a ciutat, aparquen i van a casa de l'Èric. Allà està el Joan. Arriben, i la Miranda demana al Joan de parlar a soles una estona els dos, apartats de l'Èric.
Durant el considerable temps d'un minut la noieta parla a soles amb el seu vell amic Joan i aquest surt de l'habitació.
- Èric, veuràs, donat que la Miranda i tu voleu estar a soles - remarca l'expressió "a soles", - jo hauria de marxar a comprar algunes coses i després veuré si puc estar amb l'Eva al nostre pis.
- Però Joan...
El Joan es posa un dit als llavis i es fa el dissimulat.
- Sí, ja sé que és una decisió sobtada i que havia de fer coses al pis avui mateix però poden esperar. Recorda que demà l'Eva i jo vindrem a visitar-vos, ella ja té ganes de conèixer la Miranda. Demà és diumenge, ja saps. Farem un dinarillo de família tots plegats. Anima't i centra't una mica més en distreure't, noi! Bé, jo marxo, ens veiem demà. A la nevera hi ha menjar, o podeu demanar-vos una pizza. Cuideu-vos macos.
El Joan marxa de casa mentre l'Èric se sent com a indefens. Es troba atrapat en una dialèctica domèstica i no sap què fer. Es gira cap a la Miranda (només cal mirar una mica la situació com per veure quina classe de situació entre la Miranda i l'Èric està provant d'afavorir el Joan) i diu:
- Bé, maca, estem sols.
La Miranda mira a l'Èric. Se li veu un cert apetit eròtic en l'expressió. Però en el fons, a la seva manera, està tant inquieta com l'Èric mateix.
- No sé, carinyo... Preparem una mica de sopar?
- D'acord. Ves a la nevera i mira aviam què hi ha.
La Miranda va a la nevera i la mira durant un minutet.
- Et va bé una mica de salmó amb patatones, amb préssec i gelat per postres?
- Com saps que aquests són els meus plats preferits?
- Me n'ha informat el teu germà quan parlavem a soles. Què penses?
L'Èric cada cop se sentia cada cop més com un lleó acorralat. O com una peça de puzzle que ha d'acabar siguent encaixada. O com la dialèctica de Hegel: ella no era més que una tesis, la Miranda l'antítesis i al final la síntesis conjunta era anar cap al desig d'unió en parella.
La "parejita" es dedica una estona a preparar el sopar i a relaxar-se. L'Èric, tot i que es sent contínuament inquiet, decideix que esperarà a veure què passa i aviam si té sort i no ha de tenir relacions íntimes amb la Miranda a desgana, sense tampoc incomplir cap pacte.
La Miranda i l'Èric cuinen un soparillo senzill, però deliciós. Ella insisteix, i aconsegueix, que el sopar tingui un caràcter més íntim: només una petita bombilla encesa, de forma que apart de les llums de la ciutat per la porta de vidre estiguin bastant a les fosques. Res de televisió; només xerrar.
La Miranda és conscient del nerviosisme del seu enamorador, però procura no abusar de la situació. Mantenen una conversa suau sobre temes intrascendents, amb alguna paraula afectuosa: la carrera, la feina, la família, els temes intelectuals o d'altres. La seductora noieta és conscient d'una cosa: el seu intelectual cupido no vol sentir-se obligat a res, ni tant sols obligat en nom de les satisfaccions sexuals. Ell és molt individualista. Per tant, la tasca és convèncer-lo, per les bones i només amb la pressió justa, que ella el motiva.
Finalment s'acaba el sopar. Ambdós s'han près els postres.
De sobre, la Miranda agafa i s'aixeca.
- Què fas, Miranda? - Li pregunta l'Èric, però en el fons preveient-lo.
- Que què faig? Ja despararem la taula després, demà si convé. El Joan i l'Eva ens han deixat lliure, i tu has fet una promesa que compliràs. Anem al llit ara mateix, que ja en tinc ganes des de que et conec! - La Miranda ja s'ha esverat. S'estira cap amunt la samarreta que porta de sota els pantalons, i es disposa a despullar-se immediatament.