FANDOM


Capítol anterior

Dissabte. Avui el Joan vindrà amb la seva dona, l'Eva, a presentar-li la nova núvia de l'Èric. En aquestes que a les vuit del dematí sona el telèfon. L'Èric despenja, parla una estona amb algú en to formal, i es dirigeix a la Miranda, mig adormida:

- Companya, ha sorgit un maldecap a la feina. Hi ha hagut una averia a l'ordinador i tinc que ser present per renovar unes dades informàtiques que només jo conec.

- Carai! Avui que venia el teu germà amb sa dona... I no pot esperar?

- No. Em necessiten ara mateix. Hauràs de quedar-te aquí sola fins prop de les dotze.

- Està bé, home... Aquestes coses passen.

L'Èric es disposa a canviar-se.

- Però abans el jefe podria esperar deu minutets...

Es posa a besar-la.

- Mmm - Es besen durant un quart d'hora. - Apa ves - li diu ella. - T'esperarem tots.

Així l'Èric marxa, i la Miranda es queda arreglant coses de casa i revisant-ho tot pel dinar. En comptes que truquen a sota la porta.

- Sí?

- Ja estem aquí, Miranda.

- Ok, ara us obro.

Pugen i passa l'Èric amb l'Eva. Ella va a saludar-los, però d'aquestes que es queden les dues mirant-se.

- Hola... benvinguts. Carai, així que tu ets l'Eva...

- Sí... i tu no ets...?

- Osti! Sí, i tant! Però Joan i jo que no ho sabia! I tant que ja la conec, l'Eva! Erem bones amigues al colegi! I què contes, carinyo? Així que t'has embolicat amb aquest perdulaire!

Resulta que les dues dones de la família, casualitats, eren ja bones conegudes de feia temps.

Total, que les dones s'endinsen en el seu món d'històries íntimes, deixen al Joan assegut sobre el sofà, li serveixen una cervesa i algun aperitiu i se'n van a la cuina de xerrera. Així l'Eva li conta a ella amb pels i senyals com després de l'escola va trobar feina com a venedora, com es va enamorar del Joan i s'han casat fa dos anys, i com potser dintre de poc es decideixin a tenir una criatura. I la Miranda a ella com va fer la carrera d'administrativa, com es va embolicar ingènuament amb l'Armando i els seus colegues, i ara la prometedora aventura amb l'Èric.

Mentrestant el Joan mirava de tant en tant el rellotge esperant l'Èric i xerrant de tant en tant amb elles.

De sobte arriba l'Èric, qui ja ha solucionat el problema amb l'oficina. La Miranda va corrent a besar-lo.

- Holaaa, carinyo! Com estàs? Ja has pogut arreglar el problema amb la feina? Veus com sí? No en tenia ni idea, que la teva nora era precisament una companya de classe meva! - Li explica la coincidència. - Seu que prepararem el dinar i mentrestant prens alguna cosa. Vols que et serveixi una cocacola?

- Vinga guapo - li espeta també l'Eva. - Seu-te i relaxa't una mica.

El Joan li assenyala l'altre extrem del sofà.

- Què dius, noi? Ja m'ha explicat la Miranda que ahir ella i tu vau fer manetes, eh?

- Sí... i tant...

- Què et passa xicot? Et veig com a nerviós. No passa res. Benvingut a la vida familiar. Deixa-les a elles que xerrin i nosaltres a lo nostre. Creu-me, noi, això és el millor que es pot tenir: una vida tranquila i una dona amorosa.

La Miranda insisteix a l'Èric en que s'assegui, li parla carinyosament durant dos minuts, li serveix una beguda i les dones tornen a la conversa privada.

Passa el temps. Hora i mitja després de dinar, l'Èric va perdent la paciència.

- Colta Joan, hauríem de sortir un moment, que hem de comprar una ampolla de cava.

- Ah, home! Per això no pateixis que encara ens en… - L'Èric li fa una patada distretament. - Està bé, sortim una estoneta, noies.

- Molt bé, cuideu-vos.

Ambdós surten i van uns carrers més enllà.

Capítol següent

Tornar al menú principal del conte