FANDOM


Capítol anterior


L’Eric està encaparrat davant l’ordinador, escrivint. Al principi es pensa que la Miranda està per allà de pas i que només curioseja una estona. La Miranda no sap com trencar el gel. S’asseu en el llit del costat de l’ordinador, des d’on l’Eric la pot mirar només girant el cap.

- Hola. - Diu la Miranda.

- Hola. - Respon l’Eric. - Què fas per aquí? Qui ets? Ah, sí, perdona, no vull ser brusc; ets una amiga del Joan de fa alguns anys. M’ha parlat de tu. - “Perquè em mira així somrient? Això m’inquieta” pensa l’Eric. - Bé, en fi, no sé, encantat de coneixer-te. - L’Eric ni es fixa, absent com està, en que la Miranda no li ha dit ni el seu nom.

- Fes-me una mica de cas, home.

L’Eric, a desgana, deixa l’ordinador i mira la Miranda. Pensa: “Ves la noia què vol! Ja n’estic ben cansat de mals rollos amb les xiques. Però és bastant guapetona ella, eh? Però com s’interessaria per mi? Ca! Amb una mica de sort (pronuncia mentalment la paraula ‘sort’ amb una mica de tristesa) s’oblidarà aviat de mi”. Eric la mira directament.

- Què vols de mi, maca?

- Em dic Miranda.

- Jo sóc Eric, el germà del Joan. - L’Eric prefereix fer-se el distret i no fer-li un petó a la galta. - Què és el que vols?

- T’ho diré directament. Vull sortir amb tu.

L’Eric sent un escalfred, entre nerviosisme i desig. Un desig adormit, però que té uns somnis dolços que vol fer realitat. El típic en un solitari que surt poc.

- A veure si ens entenem, ehm, Miranda. M’estàs demanant per sortir quan acabes de coneixer-me?

- Sí - La Miranda somriu com una gata trapella sense malícia. - Si ho acordes podem quedar demà a la tarda perfectament. Tens pla?

L’Èric quasi diu: “Estic molt ocupat, no tinc temps per a sortir amb ninguna noia”, cosa que podria ser fins veritat, però en ell, era mentira. Tenia un treball de secretari que li permetia perfectament tenir una núvia i vida personal. Però passava la major part del temps a casa, escrivint i preparant treballs. Era un escriptor aficionat que tenia algun èxit. Havia format part d’alguna associació, però amb això només havia descobert encara més que era un solitari. Sentia alguna tristesa perquè no tenia companyia femenina, però insistia en demostrar, tant davant ell mateix com davant tothom, que no necessitava una companya per res i que, de fet, ell no servia per a lligar i que, en qüestions de noies, més valia deixar-ho córrer.

Però, per alguna raó (potser perquè no es creia ser prou creible en la mentira) va dir senzillament:

- No, no tinc cap pla. Però... escolta... com t’ho puc dir... Penso que això no funcionarà.


Continuació