4. La lleona rera la pressa.
- Perquè no funcionarà, Eric?
- Veig alguna cosa extranya. Perquè em demanes per sortir així tant de pressa, i a mi precisament?
- Ejem... bé, Eric, suposo que t’haig de ser franca. No tinc moltes alternatives. Tinc un nuvi que no em fa feliç. No vull ni parlar-ne d’ell, però et diré en resum que és una persona maleducada i grollera: més d’un cop m’ha insultat i fins més d’un cop ha apelat a alguna violència física. Em penso que fins li agrada fer-me mal, li dóna seguretat, és com si maltractant-me tingués la garantia que jo em quedaré amb ell. - Eric se l’escoltava atentament. - Veuràs, li vaig fer una promesa a la meva àvia que mai em quedaria sense nuvi, i si tu et quedessis amb mi, no es trencaria la promesa.
- Però... A veure, tu quan fa que em coneixes?
- Des que t’he vist atravessar el passadís.
- I a mi m’ofereixes una relació? A veure, perquè ofereixes el teu amor a un noi al que no estimes?
- Mai oferiria el meu amor a un noi que no m’atragués.
- No? Doncs ara ho estàs fent!
- Bé, doncs podríem dir en que tu m’atraus, que la primera impressió ha estat bona.
- Però si no em coneixes?
- Ok, però tu em sembles simpàtic, i guapo... ets molt musculós… - La Miranda cada cop es deixava endur més per l’emoció. - Si em deixes seduir-te, em podràs tocar…
La Miranda feia to de gata afable. L’Èric va posar-se nerviós i va provar de fugir d’estudi.
- Però... escolta... si el meu germà entra, ens veurà... - L’Eric mira la porta tancada del cuarto. - Pot entrar en qualsevol moment.
La Miranda s’aixeca del llit on estava asseguda, agafa el candau manual de la porta i el tanca.
- Ja està. Si no ens entretenim molta estona i no fem molt de soroll, em podràs tocar una estona i ton germà no notarà res. - La Miranda es treu la xaqueta i es despulla els hombros. Però decideix que l’Èric ha de prendre la decisió final. S’estira sobre el llit, a només una estirada de braç de l’Eric. - Treu-me els botons i divertim-nos. Vinga! No vull que et sentis obligat. Tu m’agrades. Aprofita, home!
L’Eric no sap què fer.
- Vesteix-te i deixem de fer l’espectacle!
- Però...
L’Eric fa cara impertorbable i no observa la Miranda a la cara. Ella s’alça les espatlles de la camisa i es torna a posar la jaqueta. Acaricia l’espatlla dreta d’Eric. - Ho sento, està bé, potser m’he accelerat una mica, però algun dia t’hauràs d’atrevir amb alguna, no? A veure si ens entenem. La teva religió t’ho prohibeix?
- No. Bé, no sóc religiós.
- Ehem... A mi m’ha semblat entendre que no, però - la Miranda dubta - No sé... si ets homosexual...
- No, no, a mi m’agraden les ties. De debò.
- Aleshores, perquè em dius que no? A veure, jo t’agrado?
- Que si tu m’agrades? Doncs... a veure... Ai, no m’ho facis contestar!
- No, dis-me alguna resposta!
- No! No me’n facis sentir obligat!
La Miranda pensava: “Ves, quin noi! Moltes noies, un cop arribades a aquest punt, ja ho haurien deixat córrer. Però a mi m’agrada! Té personalitat, és diferent. Si me’l pogués seduir, estic segur que amb mi seria fidel. Sí, fins podria ser i tot el noi que vull! No m’he de desanimar a la primera de canvi!”.
- Està bé, maco, no vull que et sentis obligat, però... si no et fa res, no vull sortir amb tu sense ni haver parlat de lligar o no. M’agrairia que em contessis si jo t’agrado.
- Està bé. Ets guapa.
La Miranda s’anima.
- Quant de guapa?
- Ai! Està bé. Bastant guapa. Ets una bona figura.
- I de caràcter? Deus pensar que sóc una pesada impertinent, no?
- Home, doncs...
- La veritat. Jo et canso, no? Aquí oferint-te sexe, relacions, companyia, afecte... I l’únic que guanyo és que tu em deus trobar una pesada. Només sóc una pesada! No tinc encant, oi?
- Bé... No sé què dir-te, en realitat no em caus malament. Sembles bona xiqueta, i al capdavall és el teu dret fer-te la seductora... No et vull malferir psicològicament. Què sé jo! Per mi, quasi sí que et diria que ets molt pesada... però prefereix-ho no dir-t’ho. - L’Eric mira la miranda quasi avergonyit, com si tingués la impressió de fer el ridícul. Però la Miranda se’l mira amablement...