FANDOM


La Miranda parla amb el germà d'Èric.


No obstant, abans de sortir, la Miranda treu el cap per la porta pensant: “Si m’està mirant, és que li agrado”. Però l’Eric mirava a una paret, i per l’expressió de la cara només se li veia com una espècie de vergonya. La Miranda, no sabent què esperar del seu intent de seducció, creua el passadís i, abans de sortir per la porta, es troba amb el Joan.

- Què em dius, Miranda? El meu germà ha volgut sortir amb tu?

- No ho sé. - La Miranda li explica com ho ha intentat amb Eric i no se n’ha sortit massa bé. - I què en penses, Joan? Accedirà ton germà a sortir amb mi?

- L’Eric sempre ha estat reaci a quedar amb noies. No sé què contestar-te. Si pensa que tu li ets l’adequada...

- És complicat de motivar-lo, no?

- Sí. Enten-ho: ell ha preferit sempre la cultura, és un apassionat d’escriure i aprendre. Per això, costaria bastant que una noia li robés el temps que ell gasta per les seves aficions perquè el gastés en lligar.

- A mi no em dóna la impressió que sigui un noi de passions tant mortes com perquè una noia no el pugui estimular.

- No, jo sovint penso que serà un amant devot quan trobi una que, donades les circumstàncies ideals, el motivi. Si poguessis ser tu, millor; poques noies apart de tu les veuria un bon partit per a mon germà. Li vull el millor.

- Bé, Joan, jo haig de marxar. Si pots animar a que l’Eric em truqui abans de la següent cita amb l’Armando em faràs un favor.

- No sé si jo puc influir massa en la decisió de l’Eric... Veuràs, Miranda, com deus entendre, si fem que l’Eric surti amb tu sentint-se obligat per la pressió social, malament.

- Sï, clar, no seria l’ideal, i menys en la primera cita.

- I menys en una persona com ell. És massa orgullós com per digerir que se l’obligui en contra de la seva voluntat.

- Per això, Joan, em penso que el que em queda és motivar-lo... Mantenir-me al seu costat... I, no sé, esperar sort!

- Jo et faré costat, Miranda. Compta amb que, en la mesura que pugui, faré una certa pressió perquè l’Eric t’acabi acceptant com a núvia.

- Bé... Suposo que és el millor que puc esperar. Bé, Joan, t’agraeixo el suport. Me’n vaig a casa a fer coses. Porto el mòbil a sobre. Cuida’t. - Es despedeixen.

La Miranda no viu amb l’Armando. De moment, viuen cadascú en un pis separat. L’Armando, que viu en el seu món de fantasies egocèntriques, està convençut que és una cosa cantada que un dia la Miranda se’n vagi a viure amb ell en algun pis. El violent amant de la Miranda es pensa que aquest sempre li perdona totes les “petiteses” que ell fa malament, i que al capdavall, com que ella sempre (o això pensa ell) acaba tornant amb ell, ell es pot portar com vulgui, “que és com ella l’estima”. Actua com si fos un govern popular que pot mentir i estafar a tothom, ja que la llei del més fort i del més mentirós el fa invencible.

Així doncs, la Miranda camina com uns vint minuts des de la casa de l’Eric i el Joan i arriba a casa seva. Es treu les sabates, es posa les sabatilles i es queda com uns deu minuts, esperant la possible trucada d’Eric. Segueix esperant durant alguns minuts més. Després, es posa a ordenar calaixos i a fer feina domèstica, i a esperar aviam què passa.