FANDOM


Empèdocles.

Vida, escrits i personalitat

Es sap, amb bastanta aproximació, que Empèdocles nasqué en Agrigent el 492 a.C. i morí el 432 a.C. als seixanta anys d’edat. Tenia una mica menys de setze anys d’edat quan va escoltar a Jenòfanes (mestre de Parmènides) i va decidir dedicar-se a l’estudi de la naturalesa. També va conèixer al mateix Parmènides i a Zenó; possiblement les tesis de la unitat de l’ésser i de l’absència de moviment no impressionaren a Empèdocles, però n’adoptà alguns aspectes. Després s’inscriví a una escola pitagòrica, i és indubtable que l’escola pitagòrica deixà rastres en el seu pensament (és un fet que el nostre filòsof adoptà totalment la tesis pitagòrica de la reencarnació de les ànimes). També freqüentà escoles orientals, com els egipcis i els caldeus, si bé els seus interessos eren religiosos i místics: Empèdocles era un entès en els coneixements de màgia, metempsicosis (reencarnació), màntica (endevinació del futur) i fins telequinèsia (moviment d’objectes a distància) que en el seu temps estaven bastant de moda. Fins i tot es diu que Empèdocles feia miracles i fins que va poder fer ressucitar una dona que es donava per morta. [El que sí és cert és que Empèdocles era vist com una espècie de semi-déu, si bé en part aquesta admiració que li tingueren els agrigentins es deu a les millores tècniques que feu en la seva ciutat, que per aquell aleshores eren molt més sorprenents; per exemple, es diu que feu un sistema d’irrigació d’aigües que permetia que els seus conciutadans disposessin d’aigua durant tot l’any.].

També Empèdocles es dedicà a la reforma moral i política dels ciutadans d’Agrigent [la seva ciutat natal on visqué una part fonamental de la seva vida, com hem dit]. Sembla que fins arribà a proposar una nova forma de govern basada en una major igualtat civil. Les seves propostes no arribaren gaire lluny, i fins el poble se’l prengué a broma posant-li el sobrenom de “tirà”.

Es diu que Empèdocles escrigué més de cuaranta tragèdies, alguns assajos polítics, un relat històric i un preàmbul en honor a Apolo, però que decidí cremar totes aquestes obres. Tota l’obra d’Empèdocles que conservem són 400 versos (de 5.000) de dos poemes: La Naturalesa i Purificacions.

Empèdocles, una mica amb l’estil de Newton, és mig home de ciència, mig filòsof i mig místic. Era fidel a la tradició pitagòrica i òrfica, creia en la reencarnació i s’abstenia de menjar carn (“doncs mai saps si el pollastre que menges no és un familiar teu reencarnat”). El nostre pluralista creu fermament en un pessimisme i un desànim propis del pensament religiós més extrem: depenem de la voluntat dels déus i només si aquests ho volen ens reencarnarem en un ésser millor. [De fet, la filosofia d’Empèdocles està més pròpia d’una visió místico-màgica que d’una visió científica i mecanicista de l’univers.].

La filosofia d’Empèdocles.

La filosofia d’Empèdocles, possiblement la primera que inclou idees bastant pròpies de l’atomisme, accepta (o inventa) la teoria segons la qual l’univers està format per multitud de petites peces que s’ajunten i es separen contínuament. D’aquestes peces n’hi ha de quatre classes: terra, aigua, aire i foc. D’aquestes peces, Empèdocles les anomenà les arrels de tot (és a dir, l'origen de l'univers), però, a partir d’Aristòtil, són més conegudes com els quatre elements. Les “peces de lego” d’aquests quatre tipus existeixen des de sempre, mai aparèixen del no-res ni desapareixen; són eternes, sempre n’hi ha exactament el mateix nombre. Però per tal d’explicar què les posa en moviment, Empèdocles ens descriu, d’una forma semblant a algunes doctrines mítiques, dues forces: l’Amor i l’Odi, que contínuament posen l’univers en moviment. Al principi hi havia només una esfera en l’univers, i regnava l’Amor. Després vingué l’Odi, i l’esfera es separà. Arribarà un dia en que les partícules estiguin desperdigades, quan aleshores tornarà l’Amor i es tornaran a ajuntar. I així fins fer infinits cicles. [Aquesta teoria recorda, en alguns aspectes, la tesis del Big Bang.].

Per a Empèdocles, pensar en un déu creador o en una matèria informe no té sentit. La creació (o sigui, el primer moment inicial) no existeix. Els cicles universals existeixen des de sempre i existiran per a sempre. [Les tesis d’Empèdocles recorden en molts sentits les posteriors de l’etern retorn de l’estoïcisme i, molt després, l’etern retorn de Nietzsche.].

Apart de la filosofia, Empèdocles també es preocupa de tesis de l’astronomia. Per exemple, sosté (en contra de la teoria, per aleshores vigent, que la Lluna és un déu) que l’astre llunar s’ilumina per reflex directe de la llum del sol i dóna una explicació, primitiva però d’un cert realisme, sobre la causa dels eclipsis, que aquí no expliquem. [També Demòcrit i Anaxàgores s’ocupaven d’astronomia, i feren teories bastant similars a les d’Empèdocles.].

Sobre la ignorància dels atenesos en astronomia, explicarem una anècdota. Un cop Pèricles estava a punt d’embarcar-se a un vaixell, quan el capità digué que no ho volia fer. A la pregunta de Pèricles de perquè no, el capità digué: “Mireu, el cel s’enfosqueix, això vol dir que els déus no volen que avui sortim a la mar”. Pèricles es tapa el cap amb la seva capa i diu: “I tu trobes que això fa por?”. “No”, diu el capità. “Doncs mira (diu Pèricles) l’únic que passa és que, ara, el cos que tapa la meva cara del sol és més petit que el cos que ara estàs veient que tapa l'astre rei”.

Aquesta actitud (enemiga de la superstició) davant d’un eclipse, mostra la superioritat de coneixements de l’estadista atenès respecte a la credulitat comuna de la gent del poble.

Per últim, és necessari remarcar que Empèdocles (com Anaxàgores) té una tosca teoria de l’evolució. Al principi les partícules estaven desordenades, i es formaren ésser extranys: cossos sense colls, braços sense tronc, animals sense cap, etcetra, fins que amb el pas del temps, d’aquesta espècie de monstres anaren morint poc a poc els menys dotats i només quedaren els més aptes. Com es pot veure, el paralelisme amb Darwin en alguns punts és obvi.

Significat d’Empèdocles.

La filosofia d’Empèdocles no tingué tanta influència en el futur com la de Demòcrit o la d’Anaxàgores.

Aristòtil adoptà la teoria dels quatre elements en la seva filosofia de la naturalesa, la qual cosa retrassà l’aparició de la ciència moderna. [No oblidem com la “física” d’Aristòtil fou l’adoptada per l’antiguetat i l’època medieval, ignorant les tesis atomistes i evolutives del pluralisme, i això feu que, almenys des del punt de vista científic, ens quedessim encallats durant molts segles.].

Curiosament, l’escola mèdica de Flistó, adoptà la filosofia d’Empèdocles com a base de les teves observacions sobre la medicina. La teoria dels quatre elements fou vista com un paralelisme dels “canvis d’humor” que experimenta el cos. Segons la predominància d’un o d’altre element, l’organisme experimenta canvis i evolucions. [Aquestes teories s’oposen a les supersticions religioses que infestaven la ciència de la medicina per aquells temps, malgrat estiguin encara molts passos enrera de la ciència medicinal moderna. Desgraciadament la influència d’agustinians, aristotèlics i cristians impedí que es desenvolupés aquesta “visió científica del món”. De fet, és fins probable que Empèdocles tingués alguna influència sobre Hipòcrates, el pare de la medicina].

També es reconeix a Empèdocles el mèrit d’haver estat un dels primers pioners del pensament mecanicista. Segons Empèdocles, tot i que existeixin els déus, el món actua de forma mecànica i les partícules xoquen unes amb altres de forma predeterminada i la casualitat no existeix. El mecanicisme, inventat (o preludiat) pels grecs, desaparegué durant l’edat mitjana i reaparegué durant els primers temps de la ciència moderna, si bé actualment es té per descartat.

És evident, doncs, que, anticipant-se cronològicament (o no) a Anaxàgores, Leucip i Demòcrit, Empèdocles fou un petit pioner de la filosofia presocràtica. El seu pensament, a mig camí de la ciència i de la religió, ha deixat un rastre permanent en la història. Però si el pensament d’Empèdocles encara ens resulta rellevant avui en dia, és una cosa que ho ha de decidir la posteritat.

Anaxàgores.

Vida d’Anaxàgores.

La vida d’Anaxàgores ens és tant desconeguda com la de qualsevol presocràtic. D’Anaxàgores, qui fou el filòsof que introduí la filosofia a Atenes, es sap poca cosa de la seva vida i esdeveniments personals. A diferència de Plató, Anaxàgores deixà pocs escrits: el filòsof pluralista només escrigué en la seva vida, que se sàpiga, un sol llibre: La ment, un llibre conservat parcialment i dedicat a la cosmologia presocràtica que preludia alguns aspectes metafísics de Plató.

Alguns apunts sobre la vida d’Anaxàgores seran suficients. El filòsof neix a la petita ciutat de Clazomene, cap al 500 a.C.. Al capdavall resulta ser un jove introvertit, que prefereix la contemplació de les estrelles i dels fenòmens físics que no pas seguir el negoci familiar: de fet, acabà regalant tots els terrenys que havia heredat de sons pares als seus propis parents, per tal de dedicar el temps a la filosofia i a la “ciència” presocràtica. Alguns diuen que Anaxàgores aprengué “els secrets de les estrelles”: en tot cas, de l’estudi de l’astronomia presocràtica i babilònica n’aprofità per fer-se famós.

Quan va arribar a Atenes (on va romandre 30 anys, fins poc abans de la seva mort) va obrir una escola de filosofia. El mateix Sòcrates anà a estudiar filosofia a l’escola d’Anaxàgores, però en sortí defraudat. Fou Anaxàgores contemporani de Sòcrates, Empèdocles, Pèricles i de Demòcrit, i de Plató (encara jove).

Anaxàgores, ja vell, fou sotmès a un procés per impietat. L’acusació fou que Anaxàgores ensenyava que “El sol és una pedra i la lluna és terra”, cosa que negava les divinitats de la lluna i el sol. (Avui en dia condemnar a algú per això seria ridícul, però en aquells temps la defensa del politeisme i dels "astres divins" era considerat un assumpte d’importància). Fou condemnat, però no se sap si a una condemna a mort o a l’exili. En tot cas, Anaxàgores, a diferència de Sòcrates, marxà d’Atenes voluntàriament i anà a Lampsac. A Làmpsac fou rebut per tots els honors com a un savi i un erudit. Durant un curt temps, a Làmpsac, conseguí oblidar-se de l’humiliació patida a Atenes, però al final no ho aguantà més i se suicidà. La seva última voluntat abans de morir fou: “Declareu un dia de festa anual en honor meu”, cosa que, sembla, durant un cert temps li ho concediren.

Segons Lucià de Crescenzo, Anaxàgores fou el clàssic prototip de filòsof: seriós i callat, dedicat a la vida contemplativa, excèntric i solitari. Com Hegel. De fet, d’una frase d’Anaxàgores es dedueix que tingué fills i esposa, però que els seus descendents moriren abans que ell. Ja se sap, la vida és una tragèdia.

El llibre d’Anaxàgores: La ment

El llibre d’Anaxàgores, La ment, fou l’únic llibre que feu aquest predecessor de la metafísica. Fou un rotllo de pergamí que, segons l’Apologia de Sòcrates, costava només un dracma, pel que degué ser un escrit bastant curt. Es calcula que tots els fragments junts que es conserven d’Anaxàgores són mínim una vuitena part del total del llibre: per tant, la part de La ment que ha desaparegut en el temps és bastant poca.

Apart dels escrits d’Anaxàgores, també Plató i, sobretot, Aristòtil, ens deixen algunes notes sobre el pensament del primer filòsof atenès.

La doctrina de la divisibilitat infinita: les homeomeries.

Anaxàgores, en el seu pensament, parteix de Parmènides. Imaginem que “l’ésser és, el no ésser no és”. Aleshores, quan llencem un tronc de fusta al foc, la fusta es transforma en foc, fum, cendres, etcetra. Segons Anaxàgores, al principi tot era una massa compacta: hi havia infinites substàncies de tot tipus (fusta, metall, fum, aire, terra, etcetra). Després, les partícules es començaren a separar i a fer-se més concretes. Passà que les infinites partícules es posaren en moviment, i quan les homeomeries d’aire, d’aigua i de terra es separaren, es creà el món.

Cada partícula d’espai s’anomena homeomeria (omnio: semblant). Com que totes les partícules contenen “una mica de tot”, totes les partícules són semblants. A diferència de Demòcrit, qui afirma que només existeix “un tipus de matèria” (els àtoms, diferenciats del buit) per Anaxàgores hi ha infinites matèries.

Portant a l’extrem més absurd aquesta teoria, fins afirma que “la neu és una mica negra, que les verdures contenen carn i que l’aigua té elements secs”. (És ben fàcil veure la inverosimilitud d’aquesta teoria de “substàncies infinites en tots els punts infinits de l’espai”.).

Les teories físiques i astronòmiques d’Anaxàgores. L’evolució humana.

Anaxàgores fou un filòsof de la naturalesa que donà explicacions (primitives, naturalment), als fenòmens atmosfèrics i físics. Per exemple, diu que el Sol és una pedra i la Lluna és terra, que l’òrbita de la Lluna determina els eclipsis, que els astres són pedres de foc, etcetra.

També diu Anaxàgores una teoria de l’evolució, com Empèdocles, fent un “anticip filosòfic” de Darwin. Al principi els homes eren part de l’element humit, fins que es desenvoluparen i sortiren a l'aire exterior. Les mans fou l’instrument de que es valgué l’home per fer-se destacar per sobre dels animals (una explicació que avui etòlegs i palentòlegs destaquen).

Les teories d’Anaxàgores no mereixen gaire interès, excepte per un fet concret: mostren el retrocés que patí el pensament grec per influència de platònics, neoplatònics, cristians, aristotèlics, etcetra.. Com és possible que fins dos milenis més tard l’astronomia i la teoria de l’evolució es quedessin sense fer gaires progressos? Com és possible que la ciència moderna trigués més segles del compte en aparèixer i evolucionar?

La teoria de la Ment. La “substància immaterial”.

Sens dubte, la teoria d’Anaxàgores que té més interès (i la que em motiva a fer aquesta petita exposició al seu pensament) és la teoria de la Ment. (El nom grec, Noús vol dir, segons la traducció, Inteligència, Ment, Esperit, Intelecte o d’altres significats. En tot cas, Anaxàgores utilitza la paraula Nous per descriure un element animat del món que, a diferència dels àtoms aleatoris de Demòcrit, és un element amb voluntat pròpia.).

La Ment és un element inteligent que agafa les homeomeries i, segons un criteri prefixat, les separa i les posa en moviment. Al principi les homeomeries eren substàncies unides i indistingibles entre elles; aleshores la Ment les agafà i les unificà.

No obstant, la Ment, una vegada posa les partícules en moviment, “les deixa estar i no actua més sobre elles”. Per tant, la Ment és l’origen del moviment, però ja no decideix la predestinació del moviment. A partir del moment en que la matèria ja es mou per sí sola, les partícules de les homeomeries xoquen per sí soles per causes mecàniques i la Ment (segons Anaxàgores) ja no torna a decidir res per sí sola.

La Ment és diferent del Déu cristià. La Ment, descrita per Anaxàgores, és una substància feta a base d’elements primordials: aigua, aire, foc, etcetra; el Déu cristià és esperit i trinitat, és a dir, immaterialisme. La Ment no decideix el destí dels homes; Déu, diuen, el decideix completament, deixant un resquici breu de llibertat (mai he entès molt clarament fins a quin punt Déu decideix el destí de l’home i fins a quin punt Déu no el decideix i l’home és lliure; no obstant, em penso que el cristianisme, almenys el primitiu de Jesús, afirma que l’home posseix mínim una part de llibertat independent). També, la Ment no altera les homeomeries, només les mou; en canvi, Déu té poders infinits com per canviar-ho tot. En resum: la Ment és un element bàsicament material, mentre que amb la concepció cristiana de Déu (alguns segles posteriors, naturalment) les tesis immaterialistes ja estaven desenvolupades.

Plató es sentí, almenys al principi, entusiasmat amb les teories d’Anaxàgores. En el Fedre, diu (citació no textual):

“Vaig escoltar a un esclau que parlava de la doctrina d’Anaxàgores, segons la qual la substància es junta o separa segons la Ment. Em vaig quedar entusiasmat! Estava segur, quan llegís el llibre d’Anaxàgores, que el vell savi atenès m’explicaria perquè la Ment junta d’una o d’altra forma les partícules, i un cop explicat, em donaria una justificació de la necessitat o de la finalitat universals... Però al llegir el llibre em vaig donar compte que Anaxàgores no donava cap importància a la Ment, sinó que utilitzava, per contestar sobre l’origen de l’univers, algunes altres substàncies com aigua, éter i coses similars.”.

No obstant, la teoria de la Ment, de la Substància primordial, ja havia sorgit, i serien Plató i Aristòtil, i després els neoplatònics, entre d’altres, els que aprofitarien millor la teoria de la “Substància Única, directora de tot”. La teoria de la Ment va ser la guspira inicial del Demiurg platònic, el Primer Motor aristotèlic i l’U de Plotí.

Significat d’Anaxàgores.

El pensament d’Anaxàgores té poca originalitat. La teoria de les homeomeries és paralela a la dels àtoms, inventada per Leucip i Demòcrit, contemporanis del savi atenès. Les seves teories cosmològiques i físiques, encara més les de l’evolució, foren desplaçades, radicalment, per l’aristotelisme i la seva teoria de “Els cossos eterns i supralunars” i el motor immòbil.

La teoria de la Ment, la més interessant, fou utilitzada sobretot per filòsofs immaterialistes i religiosos (el primer fou Plató), per bé que adaptant-la a tesis ja plenament metafísiques. Així, la Ment passà de ser un conjunt d’elements (o de “substàncies”) materials a ser un element immaterial i etern.

Si Demòcrit fou útil per filosofies materialistes, hedonistes i atomistes, Anaxàgores fou aprofitat més aviat pel contrari: per filosofies metafísiques, religioses i, en cert sentit, anticientífiques. En tot cas, Anaxágores, ens agradin o no les seves teories (molta gent segur que preferiria ja directament Plató o Plotí a Anaxàgores, bé, és un comentari), i encara que els seus escrits conservats siguin pocs, el primer filòsof atenès s’aprofità de les possibilitats del seu temps per reservar-se, a ben segur, un petit lloc en la història del pensament presocràtic.

Leucip.

Alguns apunts sobre els pluralistes.

De pluralistes, només em queden dos per comentar: Leucip i Empèdocles. Passo al primer del dos, deixant el que queda per un altre dia.

Però abans alguns apunts sobre els pluralistes. No penso que hi hagi cap dubte en considerar que els pluralistes foren exactament quatre, i concretament: Empèdocles, Anaxàgores, Leucip i Demòcrit. El pluralisme és l’última part del pensament presocràtic (poc després, amb Sòcrates, els socràtics i Plató, la filosofia deriva cap a la ètica i l’ontologia). Es pot considerar, en algun aspecte, que Aristòtil continua (i preten culminar) el pensament presocràtic i pluralista (Aristòtil accepta la teoria dels quatre elements d’Empèdocles, per exemple), però podríem dir que el pluralisme presocràtic és una etapa concreta i diferenciable dins el pensament grec.

Els quatre pluralistes foren contemporanis entre ells, pel que sembla molt creible que s’influenciessin d’alguna forma els uns als altres, o fins que es coneguessin personalment (hom explica que Demòcrit s’enfadà un dia amb Anaxàgores perquè aquest li denegà explícitament l’entrada a l’escola d’Atenes, cosa que feu que Demòcrit li fes anti-propaganda). En tot cas, no trobo gaire creible que els pensadors pluralistes fessin les seves teories amb un complet desconeixement mutuu de les seves teories. Sobretot perquè tots els pensadors pluralistes, tot i que mantenien notables diferències entre ells, mantenien, almenys a rastres generals, la concepció d’un univers “en forma de puzzle”.

La concepció bàsica del pluralisme presocràtic és que l’univers està montat en forma de “Lego”. Imaginem un seguit de peces (homeomeries, àtoms o peces dels quatre elements, segons el pensador). Si juntem aquestes peces, en podem fer un vaixell. Aleshores, separem les peces i les reajuntem i, en comptes d’un vaixell en fem un avió o una casa. Doncs bé, el que ha canviat és l’estructura de les peces, però les peces segueixen siguent les mateixes. Així, tots els pluralistes (fins i tot Anaxàgores, el més immaterialista de tots) afirmen, de forma filosòfica, una teoria que només es trobava una mica suggerida en els presocràtics anteriors: un teorema de la conservació i l’eternitat de la matèria. (Plató encara mantenia la tesis de l’eternitat de la matèria a la seva manera, però després Sant Agustí i la Patrística, amb la teoria de la creació de l’univers, negaren molt explícitament que existís una matèria independentment de déu o bé existent abans de la divinitat. Avui en dia, el pensament modern polemitza per tal de fer una espècie d’acord entre la ciència moderna (que afirma l’eternitat i la no-creació de la matèria) i la religió cristiana (que afirma el gènesis i la futura desaparició de la matèria i l’univers).).

Els pluralistes foren els últims presocràtics, això està clar. En realitat, aquest petit moviment del segle V a.C. volia resoldre les preguntes plantejades principalment per Tales, Pitàgores, Heràclit i Parmènides. En realitat, però, el pluralisme no era un moviment únic, sinó el pensament d’alguns savis aïllats amb alguns aspectes en comú.

Amb aquest marc introductori, passem a Leucip.

 

Leucip.

Va existir realment un pensador anomenat Leucip? Epicur ens nega la seva existència, si bé per Aristòtil i Teofrast va ser ben clarament l’iniciador de l’escola atomista. És possible que Epicur només volgués restar-li importància a Leucip dient: “No considero a Leucip digne de discussió”. O digués: “No va existir un filòsof anomenat Leucip” (és a dir: “Leucip no va ser filòsof, però va existir realment com a persona”). Apart d’Epicur, ja a partir del segle XVIII hi ha hagut filòlegs importants que han donat suport a la teoria que Leucip no va existir tant sols; va ser un personatge imaginari i res més, opinen. Fins i tot hi ha una tesis de Tannery que ens assegura que Leucip no era més que un seudònim de Demòcrit.

El cert és que se sap tant poc de Leucip (tant doctrinalment com biogràficament) que s’entén que alguns hagin suggerit que no fos ni un personatge real. El pressuposat Leucip, pel que s’afirma, va néixer al voltant del 480 a.C. (si bé les seves dates de naixement i mort són molt imprecises). Va néixer potser a Abdera, o potser a Efès, o potser a Milet (els tres llocs de tradició filosòfica i pàtries respectives de Demòcrit, Heràclit i Tales). Va viatjar a Elea i allà va quedar-se algun temps coneixent i rebatent les tesis de Zenó contra el moviment i a favor de la unitat de l’ésser [segons alguns rumors, Zenó va escriure tot un llibre ple de sentències contra el moviment; Aristòtil ens va conservar quatre, però és possible que Leucip hagués conegut totes les apories de Zenó, les quals s’han perdut en el temps]. Encara que sembli una mera tonteria òbvia per als qui no volen discutir problemes filosòfics, Leucip sí creia en l’existència del canvi i del moviment, i precisament creia que el buit és “el no-ésser de l’àtom”.

Després del seu viatge a Elea, el futur atomista va anar a Abdera, on va obrir una escola filosòfica. Sembla que Demòcrit fou el seu deixeble predilecte. En tot cas, si bé Leucip no va ser (pel que sabem) més que un mestre de filosofia normal i corrent, Demòcrit va ser una estrella de la popularitat (un famós en una època en que el mass-media preferit no era encara la televisió). Aquest va ser el problema: la gran popularitat de Demòcrit va eclipsar la fama de Leucip fins al punt que, avui en dia, ja fins costa de saber si realment Leucip va existir. Jo, en tot cas, malgrat no sigui un erudit, tinc la modesta opinió que Leucip sí va ser un personatge real; no tindré una teoria molt sòlida, però en tinc una intuïció.

Separar les teories de Leucip de les de Demòcrit és tant difícil com separar les de Sòcrates de les de Plató. Aristòtil (qui ens deixa les principals dades de Leucip i Demòcrit), no ens fa una separació molt explícita del pensament d’ambdós. Com a curiositat, fins i tot Kirk i Raven, experts moderns en el coneixement dels presocràtics, posen a Leucip i a Demòcrit dins el mateix capítol (“Els atomistes: Leucip i Demòcrit”).

No obstant, penso que sí es pot donar alguna explicació per diferenciar les teories originals de Leucip i l’evolució que en feu Demòcrit. Leucip va explicar els conceptes bàsics: els àtoms (l’ésser) i el buit (el no-ésser). Els àtoms són peces de matèria que es mouen eternament dins un espai buit. Quan colisionen i s’enganxen, formen cossos de matèria. Així, enganxant-se i desenganxant-se, els àtoms constitueixen tota la realitat. (Les tesis de Leucip, almenys portant-se al màxim, neguen tota metafísica i tot formalisme; només hi ha la matèria i el moviment.).

Demòcrit donà a les teories atomistes de Leucip aspectes teològics, moralistes i gnoseològics dels quals, almenys pel que es sap, Leucip no havia donat encara.

Leucip, doncs, creà una teoria física (o ontològica) anomenada atomisme, a la qual no donà cap significació especial. Seran Demòcrit i Epicur qui donarien més sentit, i més utilitat, a les tesis atomistes. El que sembla segur és que Leucip creà per primer cop el concepte de l’àtom i del buit, que fou, entre d’altres coses, un dels precedents “ideològics” de les teories atòmiques de Dalton i de la ciència moderna.

Leucip, qui, si realment té els petits mèrits històrics pioners que li menciono, hauria de ser una mica més rellevant en la història, ha quedat quasi enterrat per aquesta. Espero, personalment, que un dia la teoria de la no-existència de Leucip es descarti com a no-vinculant i que l’abderí rebi més significat dins la història de la filosofia. Però això, en tot cas, només el temps ho dirà.

Demòcrit.

''Vols saber què pensava sobre l'existència dels déus, sobre el plaer, sobre la vida després de la mort, sobre el pensament d'esquerres i sobre el relativisme el creador del concepte de l'àtom?

Vida de Demòcrit.
La vida de Demòcrit apareix en la foscor. En realitat, no hi ha gairebé cap dada de la vida de Demòcrit que sigui segura: només que visqué entre els segles V i IV a.C. (nasqué entre els anys 472-457 a.C. i visqué, es diu, al voltant de 100 anys), que nasqué a Abdera i que fou alumne de Leucip.
Qualsevol altra cosa que poguem dir de Demòcrit és, com a molt, improbable. Kirk i Raven, estudiosos dels presocràtics, es neguen a narrar cap anècdota de la vida de Demòcrit doncs “gairebé qualsevol fet que es comenti de la vida de Demòcrit és una mera ficció”. En canvi, Luciano de Crescenzo ens menciona, com a segures (o probables), algunes dades de Demòcrit. Crec interessant explicar algunes coses que es narren de Demòcrit, doncs, falses o no, ens ajudaran a comprendre quina classe de persona (i de pensador) veié en ell l’antiguitat.
Demòcrit va néixer d’una família rica. A la mort del seu pare, renuncia a la seva herència a canvi que li deixin viatjar arreu del món i visitar la major quantitat de savis possibles. O sigui que Demòcrit fou, des de jove, un viatger incansable i un savi amb afany de saber.
Es diu que Demòcrit va viatjar a Atenes i es va extranyar que “ningú el reconegués”, donat que la filosofia atomista era, almenys en Abdera, molt coneguda. Com una moda filosòfica del seu temps.
També s’explica de Demòcrit que fou condemnat a no ésser enterrat en la seva pàtria Abdera “per haver dilapidat els bens de la seva família”. Per tal d’evitar que la seva memòria quedi tacada després de mort, fa una conferència pública en la que explica el seu llibre “el gran ordenament”, i els oients quedaren tant impressionats que li prometeren els funerals a expenses de l’estat i li feren donació de cent talents (una quantitat molt alta).
Demòcrit era una persona amable i riallera, però a la que li agradava de tant en tant refugiar-se en solitud i reflexionar. Epicur tingué un caràcter similar.
A certa edat avançada, va optar per deixar-se cec mirant continuament el reflex del sol a un escut platejat. Tertulià creu que feu això perquè “no volia mirar més a les noies maques, ja que no tenia edat de passar-s’ho bé amb elles”. (El fet és exagerat, però mostra com la doctrina de Demòcrit no mostrava un radical antihedonisme en les qüestions amoroses).
Es va suicidar als cent anys “doncs a vegades un llarg viure no és un llarg viure, sinó un llarg morir” (frase textual seva). Una altra acció radical de Demòcrit, però que reflexa un fet clar: les dificultats que veu tota persona a l’arribar a una edat molt avançada. S’entén que Demòcrit, amb la seva actitud marcadament hedonista, veiés la vellesa com una etapa negativa de la vida. (Plató comença el diàleg La república amb un Sòcrates de 70 anys queixós sobre l’edat i les seves xacres).
Tot i que Plató feu veritables esforços per eliminar la memòria de Demòcrit, i fins i tot va evitar a tota costa mencionar-lo en les seves obres, la doctrina democrítea arribà a ésser molt popular per tot el món antic, i Timó de Fliunt el recorda amb agrat.
Obra i context de Demòcrit.
Demòcrit escrigué més de setanta obres de diversos temes, però els pocs fragments que se’n conserven tracten quasi exclusivament d’ètica. Gran part del que avui sabem de Demòcrit ens ha arribat de pensadors que el comenten i, bastant sovint, el refuten, per exemple Aristòtil. Tot i que Epicur es declara atomista, manifestà sempre un cert rebuig cap a Demòcrit i la seva escola.
El mestre de Demòcrit fou Leucip, qui posà algunes de les bases de la filosofia de Demòcrit. De Leucip sabem tant poc que alguns neguen la seva existència. En tot cas, Aristòtil i Teofrast sí mencionen a Leucip com a creador de l’atomisme. Es diu que Leucip deixà alguns esbossos de la filosofia física de Demòcrit, mentre que aquest acabà el treball i li donà aspectes psicològics, morals i fins teològics.
Sens dubte, l’atomisme tingué que estar en contra de certes doctrines: la de Parmènides, que considerava tota teoria empírica falsa (perquè “tot el que existeix és l’U”); la d’Empèdocles, que amb la seva teoria dels quatre elements preludia certes fantasies de la física d’Aristòtil; i la d’Anaxàgores, que creu que la Ment, un element “més perfecte”, mou la matèria (Anaxàgores, així, s’apropa al Demiurg mitològic de Plató i s’allunya de l’atomisme de Demòcrit, qui creu que la matèria “es mou per sí sola i no cal una causa primera del moviment” (la frase textual no és de Demòcrit)).


Aspectes físics de la doctrina de Demòcrit.
La física de Demòcrit fou d’una certa originalitat en el seu temps (almenys si oblidem el seu deute cap al seu mestre Leucip). Demòcrit no és el primer en afirmar que la matèria està formada “per multituds de peces petites en moviment”, però ressalta en dos aspectes. El primer, en afirmar que la matèria està en moviment “des de sempre i per sí sola”. Això nega tant les forces empedoclianes de l’amor i l’odi com la “Ment creadora” d’Anaxàgores. El segón, que Demòcrit creu que els elements primaris de la naturalesa són només un. No “els quatre elements” d’Empèdocles ni les infinites substàncies d’Anaxàgores. En realitat, tota la matèria és igual i, el fet que vegem diferències entre elles (colors, olors...) es deu a impressions sensorials i no pas a que hi hagi “diferents classes de matèries”. Els àtoms només es diferèncien per la forma, el tamany i el moviment, i els colors i olors que se’n perceben són efectes secundaris d’aquests. (Aquesta diferència entre “qualitats principals” i “qualitats secundàries” fou bàsica per a la ciència).
Així, doncs, per a Demòcrit només existeixen els àtoms i el buit. Evidentment, la filosofia física de Demòcrit era una filosofia, vull dir, no era clarament una teoria científica i experimental. Anticientíficament, Plató i Aristòtil preferiren les doctrines d’Empèdocles i Anaxàgores, i així, la filosofia democritea no ha passat a la posteritat (fins molts segles més tard) gràcies a ells.


L’epistemologia de Demòcrit.
La teoria epistemològica de Demòcrit és un clar preludi de la sofísitica i de l’escepticisme. Per a entendre-ho d’una frase, l’epistemologia és la teoria filosòfica que permet diferenciar la veritat de la falsedat. Molts filòsofs han donat teories epistemològiques, evidentment, perquè una filosofia necessita demostrar que és certa, i aleshores, cal demostrar com una persona arriba a descobrir la veritat.
Si tot són àtoms i buit, i el cos humà és un conjunt d’àtoms, aleshores les idees no són més que captacions d’àtoms pels sentits (sensualisme i empirisme). Però aleshores, si dues persones creuen opinions diferents, qui té la veritat? Per exemple, si un creu que la taronja és amarga i l’altra que és dolça, qui té la raó? Per a Demòcrit, totes les opinions són falses, perquè totes provenen dels sentits, i no hi ha criteri de veritat. Així, l’atomisme de Demòcrit cau en un relativisme absolut i en una actitud antidogmàtica. O més aviat en un probabilisme.
Aquest esceptisme de Demòcrit es reflexa en la sofísitica i en l’escepticisme, especialment, però Plató i Aristòtil aviat, i el cristianisme després, arribaran a actituds de radical dogmatisme. De totes formes, en la era contemporànea, certs aspectes escèptics han perviscut, en part gràcies a Hume.
Els déus, existeixen?
Demòcrit no és ateu. La seva filosofia sí reconeix l’existència dels déus, que són “àtoms perfectes”, però nega molts aspectes tradicionals en la forma de concebre la divinitat. Per a Demòcrit, els déus no intervenen en la creació del món, el món “existeix des de sempre” i no existeix la creació ni la emanació divina. També és veritat que Demòcrit nega l’immaterialisme i espiritualisme, que foren ja suggerits a mitges per la doctrina de Parmènides, Anaxàgores i Pitàgores. Per a Demòcrit, déu i l’ànima són “àtoms més perfectes”, però fins i tot així, déu i ànima (i qualsevol altre aspecte de la realitat) són matèria. Naturalment, si déu és àtoms i tot l’univers s’explica per lleis científiques “i l’univers és independent de la voluntat divina, i adhuc no la necessita” (les paraules entre comilles són meves), la divinitat “no pinta res” en el món. Per tant, Demòcrit tracta uns déus materials, passius, subjectes a lleis científiques, que no fan res sobre el món. Per tant, Demòcrit no elimina déu, però el redueix a un nivell inofensiu.


I sobrevivim després de la mort?
L’ànima humana, per a Demòcrit, és una unió d’àtoms i, trencada aquesta unió, l’ànima, i conseqüentment el jo, mor. Així, Demòcrit s’oposa a Pitàgores, doncs segons aquest últim l’ànima és immortal, ja que sobreviu anant de cos en cos (reencarnació). La veritat és que, abans de Plató, pocs filòsofs havien tractat el tema de la supervivència o no supervivència després de l’ànima. Així doncs, tota meravellosa explicació del paradís o del cel és mera ficció per al nostre materialista: la mort no amaga res, excepte silenci. És comprensible que molts grecs no degueren sentir-se atrets per aquest aspecte de Demòcrit.
I el plaer?
Som mers àtoms, els nostres arguments són igual de vàlids que els de qualsevol altre i després de la mort ja no existim. No obstant, Demòcrit vol aconseguir la felicitat i la significació de la llibertat individual. L’home, com a ésser format per àtoms, nota el plaer (el plaer és una sensació, o sigui, una impressió que reben els nostres àtoms d’uns altres àtoms). Des d’un punt de vista estricte, aleshores, qualsevol plaer és igual de bo que qualsevol altre, doncs “tots els plaers són impressions”. No obstant, Demòcrit distingeix entre plaers bons i dolents. Els plaers dolents són aquells que ens perjudiquen a la llarga. Així, descansar en un sofà pot ésser un plaer dolent si ens impedeix de treballar adecuadament. O menjar un excés de dolços pot ésser també perjudicial. Per a Demòcrit, l’ideal no és experimentar el màxim abusiu de plaers (com el nihilisme), sinó sentir al màxim un esperit de tranquilitat d’ànim, de moderació de plaers, d’alegria vital. (Alguns criticaren a Epicur, seguidor de Demòcrit, portar una vida desenfrenada de plaers, però Epicur, en realitat, seguia una vida tranquila i serena, per exemple en la frugalitat del menjar).


Demòcrit, pensador d’esquerres?
Sobre la qüestió de si podriem etiquetar a Demòcrit un pensador d’esquerres del seu temps (un temps en el qual el pensament d’esquerres era fortament reprimit), penso que sí. Demòcrit mantingué sempre una postura d’un cert tarannà democràtic, tot i la seva amistat a certs monarques (no cal oblidar que Protàgores, filòsof que exigí una educació universal, o sigui a l’abast de tothom, aquest sofista estigué influit per Demòcrit). No oblidem com el nostre atomista manté “al mínim” la hipòtesi de la existència de deú, i nega la immortalitat de l’ànima. També la seva filosofia “100% científica” nega en gran mesura qualsevol teoria immaterialista i espiritualista. En resum, que l’aparició Demòcrit hauria pogut significar l’arribada de nous temps millors per a l’esquerra, almenys per a l’esquerra filosòfica. Desgraciadament la influència de la dreta i certs factors històrics impediren que això fós possible.


Influència de Demòcrit.
Sens dubte, el fet que la posteritat hagi destruit bona part dels escrits de Demòcrit és una vertadera llàstima. És molt possible que el nostre atomista tingués més importància com a filòsof si s’hagués respectat més el seu pensament.
Els primers que recolliren el pensament de Demòcrit foren els sofistes, o si més no alguns. Protàgores acusa especialment el relativisme de Demòcrit. Desgraciadament, però, el pensament sofista és reduit a mers mestres de retòrica el segle IV a.C., de forma que el pensament de Demòcrit no s’allargarà en aquest punt. (La segona sofística, amb Llucià de Samotràcia no recull gaires aspectes de Demòcrit, excepte potser el seu escepticisme i la seva crítica al concepte de divinitat).
Epicur, sens dubte, fou qui més clarament acceptà el pensament democriteu. Tot i que el primer no parlà bé de la memòria del segón, en el fons l’hedonisme epicuri conserva molts aspectes de l’abderí: el seu interès envers les classes necessitades, l’atomisme, la concepció dels déus, etc.. L’epicureisme, però, anà perdent força sota la pressió constant d’estoics i cristians i gairebé desaparegué cap al segle IV d.C. (Sant Agustí anuncià que a la seva època ja havia desaparegut l’escola epicurea).
L’escepticisme també recollí bastants aspectes, especialment epistemològics, de Demòcrit (hom diu que el primer escèptic fou alumne d’un alumne de Demòcrit). Desgraciadament, l’escepticisme, després de la mort dels fundadors, no trobà una prolongació molt llarga en l’acadèmia platònica, pel que resistí algun temps a mans de pensadors individuals (Sext Empíric).
L’edat mitjana no significà cap progrés cap a les idees epicurees i escèptiques, i conseqüentment per a democrítees. Però l’edat moderna significà un ressorgiment d’idees atomistes. Per un cantó, l’atomisme fou un dels primers estímuls per a la ciència moderna (per exemple en Dalton). Per l’altre, molts filòsofs moderns proclamen l’importància d’idees d’arrel democrítea, especialment les epicurees: Descartes, Hobbes, Locke, etc.. Sens dubte, el pensament de Hume és una modernització de l’escepticisme antic.
Agradi o no al pensament platònic, cristià i medieval, avui en dia les idees de Demòcrit formen part (en alguns aspectes no tant com en d’altres), de la nostra forma d’entendre el món. Demòcrit no fou silenciat del tot, i la seva filosofia en temps moderns, per bé que plurificada en vàries doctrines, perviu. Així sia.

Vols saber què pensava sobre el plaer, sobre la vida després de la mort, sobre el pensament d'esquerres i sobre el relativisme el creador del concepte de l'àtom?



Vida de Demòcrit.
La vida de Demòcrit apareix en la foscor. En realitat, no hi ha gairebé cap dada de la vida de Demòcrit que sigui segura: només que visqué entre els segles V i IV a.C. (nasqué entre els anys 472-457 a.C. i visqué, es diu, al voltant de 100 anys), que nasqué a Abdera i que fou alumne de Leucip.
Qualsevol altra cosa que poguem dir de Demòcrit és, com a molt, improbable. Kirk i Raven, estudiosos dels presocràtics, es neguen a narrar cap anècdota de la vida de Demòcrit doncs “gairebé qualsevol fet que es comenti de la vida de Demòcrit és una mera ficció”. En canvi, Luciano de Crescenzo ens menciona, com a segures (o probables), algunes dades de Demòcrit. Crec interessant explicar algunes coses que es narren de Demòcrit, doncs, falses o no, ens ajudaran a comprendre quina classe de persona (i de pensador) veié en ell l’antiguitat.
Demòcrit va néixer d’una família rica. A la mort del seu pare, renuncia a la seva herència a canvi que li deixin viatjar arreu del món i visitar la major quantitat de savis possibles. O sigui que Demòcrit fou, des de jove, un viatger incansable i un savi amb afany de saber.
Es diu que Demòcrit va viatjar a Atenes i es va extranyar que “ningú el reconegués”, donat que la filosofia atomista era, almenys en Abdera, molt coneguda. Com una moda filosòfica del seu temps.
També s’explica de Demòcrit que fou condemnat a no ésser enterrat en la seva pàtria Abdera “per haver dilapidat els bens de la seva família”. Per tal d’evitar que la seva memòria quedi tacada després de mort, fa una conferència pública en la que explica el seu llibre “el gran ordenament”, i els oients quedaren tant impressionats que li prometeren els funerals a expenses de l’estat i li feren donació de cent talents (una quantitat molt alta).
Demòcrit era una persona amable i riallera, però a la que li agradava de tant en tant refugiar-se en solitud i reflexionar. Epicur tingué un caràcter similar.
A certa edat avançada, va optar per deixar-se cec mirant continuament el reflex del sol a un escut platejat. Tertulià creu que feu això perquè “no volia mirar més a les noies maques, ja que no tenia edat de passar-s’ho bé amb elles”. (El fet és exagerat, però mostra com la doctrina de Demòcrit no mostrava un radical antihedonisme en les qüestions amoroses).
Es va suicidar als cent anys “doncs a vegades un llarg viure no és un llarg viure, sinó un llarg morir” (frase textual seva). Una altra acció radical de Demòcrit, però que reflexa un fet clar: les dificultats que veu tota persona a l’arribar a una edat molt avançada. S’entén que Demòcrit, amb la seva actitud marcadament hedonista, veiés la vellesa com una etapa negativa de la vida. (Plató comença el diàleg La república amb un Sòcrates de 70 anys queixós sobre l’edat i les seves xacres).
Tot i que Plató feu veritables esforços per eliminar la memòria de Demòcrit, i fins i tot va evitar a tota costa mencionar-lo en les seves obres, la doctrina democrítea arribà a ésser molt popular per tot el món antic, i Timó de Fliunt el recorda amb agrat.



Obra i context de Demòcrit.
Demòcrit escrigué més de setanta obres de diversos temes, però els pocs fragments que se’n conserven tracten quasi exclusivament d’ètica. Gran part del que avui sabem de Demòcrit ens ha arribat de pensadors que el comenten i, bastant sovint, el refuten, per exemple Aristòtil. Tot i que Epicur es declara atomista, manifestà sempre un cert rebuig cap a Demòcrit i la seva escola.
El mestre de Demòcrit fou Leucip, qui posà algunes de les bases de la filosofia de Demòcrit. De Leucip sabem tant poc que alguns neguen la seva existència. En tot cas, Aristòtil i Teofrast sí mencionen a Leucip com a creador de l’atomisme. Es diu que Leucip deixà alguns esbossos de la filosofia física de Demòcrit, mentre que aquest acabà el treball i li donà aspectes psicològics, morals i fins teològics.
Sens dubte, l’atomisme tingué que estar en contra de certes doctrines: la de Parmènides, que considerava tota teoria empírica falsa (perquè “tot el que existeix és l’U”); la d’Empèdocles, que amb la seva teoria dels quatre elements preludia certes fantasies de la física d’Aristòtil; i la d’Anaxàgores, que creu que la Ment, un element “més perfecte”, mou la matèria (Anaxàgores, així, s’apropa al Demiurg mitològic de Plató i s’allunya de l’atomisme de Demòcrit, qui creu que la matèria “es mou per sí sola i no cal una causa primera del moviment” (la frase textual no és de Demòcrit)).



Aspectes físics de la doctrina de Demòcrit.
La física de Demòcrit fou d’una certa originalitat en el seu temps (almenys si oblidem el seu deute cap al seu mestre Leucip). Demòcrit no és el primer en afirmar que la matèria està formada “per multituds de peces petites en moviment”, però ressalta en dos aspectes. El primer, en afirmar que la matèria està en moviment “des de sempre i per sí sola”. Això nega tant les forces empedoclianes de l’amor i l’odi com la “Ment creadora” d’Anaxàgores. El segón, que Demòcrit creu que els elements primaris de la naturalesa són només un. No “els quatre elements” d’Empèdocles ni les infinites substàncies d’Anaxàgores. En realitat, tota la matèria és igual i, el fet que vegem diferències entre elles (colors, olors...) es deu a impressions sensorials i no pas a que hi hagi “diferents classes de matèries”. Els àtoms només es diferèncien per la forma, el tamany i el moviment, i els colors i olors que se’n perceben són efectes secundaris d’aquests. (Aquesta diferència entre “qualitats principals” i “qualitats secundàries” fou bàsica per a la ciència).
Així, doncs, per a Demòcrit només existeixen els àtoms i el buit. Evidentment, la filosofia física de Demòcrit era una filosofia, vull dir, no era clarament una teoria científica i experimental. Anticientíficament, Plató i Aristòtil preferiren les doctrines d’Empèdocles i Anaxàgores, i així, la filosofia democritea no ha passat a la posteritat (fins molts segles més tard) gràcies a ells.
L’epistemologia de Demòcrit.
La teoria epistemològica de Demòcrit és un clar preludi de la sofísitica i de l’escepticisme. Per a entendre-ho d’una frase, l’epistemologia és la teoria filosòfica que permet diferenciar la veritat de la falsedat. Molts filòsofs han donat teories epistemològiques, evidentment, perquè una filosofia necessita demostrar que és certa, i aleshores, cal demostrar com una persona arriba a descobrir la veritat.
Si tot són àtoms i buit, i el cos humà és un conjunt d’àtoms, aleshores les idees no són més que captacions d’àtoms pels sentits (sensualisme i empirisme). Però aleshores, si dues persones creuen opinions diferents, qui té la veritat? Per exemple, si un creu que la taronja és amarga i l’altra que és dolça, qui té la raó? Per a Demòcrit, totes les opinions són falses, perquè totes provenen dels sentits, i no hi ha criteri de veritat. Així, l’atomisme de Demòcrit cau en un relativisme absolut i en una actitud antidogmàtica. O més aviat en un probabilisme.
Aquest esceptisme de Demòcrit es reflexa en la sofísitica i en l’escepticisme, especialment, però Plató i Aristòtil aviat, i el cristianisme després, arribaran a actituds de radical dogmatisme. De totes formes, en la era contemporànea, certs aspectes escèptics han perviscut, en part gràcies a Hume.



Els déus, existeixen?
Demòcrit no és ateu. La seva filosofia sí reconeix l’existència dels déus, que són “àtoms perfectes”, però nega molts aspectes tradicionals en la forma de concebre la divinitat. Per a Demòcrit, els déus no intervenen en la creació del món, el món “existeix des de sempre” i no existeix la creació ni la emanació divina. També és veritat que Demòcrit nega l’immaterialisme i espiritualisme, que foren ja suggerits a mitges per la doctrina de Parmènides, Anaxàgores i Pitàgores. Per a Demòcrit, déu i l’ànima són “àtoms més perfectes”, però fins i tot així, déu i ànima (i qualsevol altre aspecte de la realitat) són matèria. Naturalment, si déu és àtoms i tot l’univers s’explica per lleis científiques “i l’univers és independent de la voluntat divina, i adhuc no la necessita” (les paraules entre comilles són meves), la divinitat “no pinta res” en el món. Per tant, Demòcrit tracta uns déus materials, passius, subjectes a lleis científiques, que no fan res sobre el món. Per tant, Demòcrit no elimina déu, però el redueix a un nivell inofensiu.



I sobrevivim després de la mort?
L’ànima humana, per a Demòcrit, és una unió d’àtoms i, trencada aquesta unió, l’ànima, i conseqüentment el jo, mor. Així, Demòcrit s’oposa a Pitàgores, doncs segons aquest últim l’ànima és immortal, ja que sobreviu anant de cos en cos (reencarnació). La veritat és que, abans de Plató, pocs filòsofs havien tractat el tema de la supervivència o no supervivència després de l’ànima. Així doncs, tota meravellosa explicació del paradís o del cel és mera ficció per al nostre materialista: la mort no amaga res, excepte silenci. És comprensible que molts grecs no degueren sentir-se atrets per aquest aspecte de Demòcrit.



I el plaer?
Som mers àtoms, els nostres arguments són igual de vàlids que els de qualsevol altre i després de la mort ja no existim. No obstant, Demòcrit vol aconseguir la felicitat i la significació de la llibertat individual. L’home, com a ésser format per àtoms, nota el plaer (el plaer és una sensació, o sigui, una impressió que reben els nostres àtoms d’uns altres àtoms). Des d’un punt de vista estricte, aleshores, qualsevol plaer és igual de bo que qualsevol altre, doncs “tots els plaers són impressions”. No obstant, Demòcrit distingeix entre plaers bons i dolents. Els plaers dolents són aquells que ens perjudiquen a la llarga. Així, descansar en un sofà pot ésser un plaer dolent si ens impedeix de treballar adecuadament. O menjar un excés de dolços pot ésser també perjudicial. Per a Demòcrit, l’ideal no és experimentar el màxim abusiu de plaers (com el nihilisme), sinó sentir al màxim un esperit de tranquilitat d’ànim, de moderació de plaers, d’alegria vital. (Alguns criticaren a Epicur, seguidor de Demòcrit, portar una vida desenfrenada de plaers, però Epicur, en realitat, seguia una vida tranquila i serena, per exemple en la frugalitat del menjar).



Demòcrit, pensador d’esquerres?
Sobre la qüestió de si podriem etiquetar a Demòcrit un pensador d’esquerres del seu temps (un temps en el qual el pensament d’esquerres era fortament reprimit), penso que sí. Demòcrit mantingué sempre una postura d’un cert tarannà democràtic, tot i la seva amistat a certs monarques (no cal oblidar que Protàgores, filòsof que exigí una educació universal, o sigui a l’abast de tothom, aquest sofista estigué influit per Demòcrit). No oblidem com el nostre atomista manté “al mínim” la hipòtesi de la existència de deú, i nega la immortalitat de l’ànima. També la seva filosofia “100% científica” nega en gran mesura qualsevol teoria immaterialista i espiritualista. En resum, que l’aparició Demòcrit hauria pogut significar l’arribada de nous temps millors per a l’esquerra, almenys per a l’esquerra filosòfica. Desgraciadament la influència de la dreta i certs factors històrics impediren que això fós possible.
Influència de Demòcrit.
Sens dubte, el fet que la posteritat hagi destruit bona part dels escrits de Demòcrit és una vertadera llàstima. És molt possible que el nostre atomista tingués més importància com a filòsof si s’hagués respectat més el seu pensament.
Els primers que recolliren el pensament de Demòcrit foren els sofistes, o si més no alguns. Protàgores acusa especialment el relativisme de Demòcrit. Desgraciadament, però, el pensament sofista és reduit a mers mestres de retòrica el segle IV a.C., de forma que el pensament de Demòcrit no s’allargarà en aquest punt. (La segona sofística, amb Llucià de Samotràcia no recull gaires aspectes de Demòcrit, excepte potser el seu escepticisme i la seva crítica al concepte de divinitat).
Epicur, sens dubte, fou qui més clarament acceptà el pensament democriteu. Tot i que el primer no parlà bé de la memòria del segón, en el fons l’hedonisme epicuri conserva molts aspectes de l’abderí: el seu interès envers les classes necessitades, l’atomisme, la concepció dels déus, etc.. L’epicureisme, però, anà perdent força sota la pressió constant d’estoics i cristians i gairebé desaparegué cap al segle IV d.C. (Sant Agustí anuncià que a la seva època ja havia desaparegut l’escola epicurea).
L’escepticisme també recollí bastants aspectes, especialment epistemològics, de Demòcrit (hom diu que el primer escèptic fou alumne d’un alumne de Demòcrit). Desgraciadament, l’escepticisme, després de la mort dels fundadors, no trobà una prolongació molt llarga en l’acadèmia platònica, pel que resistí algun temps a mans de pensadors individuals (Sext Empíric).
L’edat mitjana no significà cap progrés cap a les idees epicurees i escèptiques, i conseqüentment per a democrítees. Però l’edat moderna significà un ressorgiment d’idees atomistes. Per un cantó, l’atomisme fou un dels primers estímuls per a la ciència moderna (per exemple en Dalton). Per l’altre, molts filòsofs moderns proclamen l’importància d’idees d’arrel democrítea, especialment les epicurees: Descartes, Hobbes, Locke, etc.. Sens dubte, el pensament de Hume és una modernització de l’escepticisme antic.
Agradi o no al pensament platònic, cristià i medieval, avui en dia les idees de Demòcrit formen part (en alguns aspectes no tant com en d’altres), de la nostra forma d’entendre el món. Demòcrit no fou silenciat del tot, i la seva filosofia en temps moderns, per bé que plurificada en vàries doctrines, perviu. Així sia.