FANDOM


Per la paret hi ha torxes que a dures penes estan enceses, i que no disposo ni d'encenedors ni de cap sistema per a encendre-les més. Dónen una impressió rogenca al túnel, una impressió de sombres vacilants, com si alguna criatura de foscor estigués a punt de saltar-me i clavar-me les dents. Tot són fantasies, em repeteixo, perquè quan miro, aquesta criatura de fantasia ja no existeix, però tinc que repetir-me constantment que tot són ilusions, però ja tinc present que estic tant atemorit que em costa distingir entre la realitat i les emocions.

Els meus passos ressonen pertot arreu, creant un eco misteriós que ressona tènuament per tots els racons. Ingènuament, no sabent què fer, crido per tot arreu: "Què hi ha algú? Socors, estic perdut!". Només un tènue sonoritat em repeteix les meves paraules, però no escolto res més, excepte algun soroll d'alguna rata perduda pels passadissos. Quan veig el petit rossegador, corrent pels passadissos, tinc la trista certesa que em veig tant perdut com ell.

Hores i hores camino pels passadissos. La gana em provoca malestar a l'estómac; la sensació de buidor em domina i la tristesa em fa molt llargues les hores. La set em fa escurar incansablement la gola buscant algun líquid. El túnel és com si s'allargués eternament, i ja poc a poc desespero de poder sortir d'aquest pou d'amargura.

Els meus propis crits ressonen més dins meu que pels ecos del túnel. Ja estic cansat de caminar: les meves cames fan figa i el meu esperit es derrumba mentre el meu cos cau a terra...